... excursions, ports, llacs ... per Briançon

Divendres 24.
Hem matinat i a les 7 en punt sortiem del càmping per dirigir-nos cap a la Valloise, on hi havia el nostre objectiu d'aquest matí: pujar a "le Glacier Blanc" a 2270m d'alçada. Des d'aquí pots contemplar de més aprop la Barre d'Ecrins (4102m) i el Pelvoux (3943m), les dues joies del massís dels Ecrins. 
La ruta comença just al parquing als peus del Pré de Mme Carle. El camí puja en bona part per damunt de rocs i roquets, molt ben posadets això sí, i, per sort, fent molta ziga-zaga. Agafes alçada molt rapidament, però la veritat és que es fa molt bé aquest accés. 
Just al sortir del refugi Cezanne ja hem pogut saludar un parell d'amistats marmotenses, i en un dels revolts del camí en plena pujada ens hem aturat a conversar una bona estona amb una altra de les germanes marmotes. Quina canya! Hahahaha. Quin afany de protagonisme fotogràfic aquest animalot!

El cas és que hem arribat als peus del gegant Glaciar Blanc (la glacier Noir, el negre, és en direcció oposada) ens ha intimidat tant que hem decidit no seguir fins a dalt el refugi, deixant en poc més d'una hora de camí l'excursió d'avui. Falta desfer-ho. Hem esmorzat una mica i hem gaudit de l'espectacle. ens perdrem la vista al Llac Tuckett, però la vida és així.
Desfent el camí hem anat trobant molta gent que anava pujant a fer la visita al glaciar, i també especialistes ben equipats amb casc, botes, cordes i piolets que deurien travessar-lo per la part de dalt o alguna cosa així ens hem imaginat. Que bé!
Hem aprofitat per visitar el Puy de Sant Vicenç i les seves muntanyes. Aquí també hi ha mil rutes indicades. Quina terra!
La tarda ens l'hem passat descansant i llegint al càmping. Demà el temps diu que pinten bastos, així que hem decidit que anirem a voltar amb el corolita. C'est la vie!


Dissabte 25.
Ostres! Ens hem llevat un xic tard -ja ens convenia també-, però ens ha sorprès gratament (o no) el temps. No havia de ploure? Un cop de vent els ho ha destirotat tot. I a nosaltres també, perquè amb aquest temps podriem haver fet alguna excursió. Però bé, ja estava decidit: anem a fer quilòmetres pels ports! 
Hem encarat la carretera que ens porta més directe a travessar cap a Itàlia, direcció Mont-Genèvre. Vas travessant poblets. Quin pilot de remuntadors i pistes d'esquí reutilitzades per les BTT, és fantàstica aquesta zona! Ben mirat, en un tres i no res hem sigut al país veí. Hem parat a Susa on hem fet una bona visita a tota el poblet i les seves restes històriques (de l'època romana ... és Itàlia! què si no ?) i de pas, ens hi hem quedat a dinar. 

Hem arreplegat pasta italiana en un parell de botigues i alguna cosa de beguda. Ens ha semblat una mena d'Andorra en petit aquesta poble hehehe hi havia vàries botigues especialitzades en alcohol pur i dur.
El viatge ha seguit enfilant-nos de nou cap a la France, pel coll de Mont Cenís, on hi havia també un llac. En Sam diu que els francesos són llestos, tal com està col·locat el llac aquest és un bon enquadrament per deixar anar tota l'aigua obrint la presa si es barallen amb els veins italians hehehe.
La ruta ha seguit cap als famosos colls del Tour francès, primer el Tele.... i a continuació l'impressionant Col du Galibier. Val més unes quantes imatges que mil paraules...

Desfent la carretera hem acabat baixant pel Col de Lautaret fins a Briançon. Ens hem parat al super a comprar unes hamburgueses i ara sí que -no ho hem pas vist enunciat- ens ha anat pels pèls de no poder-les ni coure! Quin aiguat! Genial, conveia, però com bufava el vent i espetegaven els llamps i trons. Ggggggrrrrr!!! Mentrestant, ha aparegut una família alemanya a la parcel·la del costat i ha muntat la tenda. Tu sí que vales! Molls com ànecs, pobrets.
Ens n'anem a dormir sense saber quin temps farà demà, en principi farem excursió però com que ja està anunciada la baixada de temperatures, ja no caldrà anar tant d'hora.


Diumenge 26.
Al final el matí es lleva força bé, sembla ser que el sol ens acompanyarà. En Sam, mentre esmorzàvem, ha decidit la ruta d'aquest matí, una ruta circular d'unes tres horetes aquí a prop: la reserve biològica "Du Bosc d'Ayes", amb llac d'Orceyrette inclòs. 

L'enllaç de la ruta que hem gravat amb el gps es pot veure aquí.
Una ruta per dins el bosc alpí, entrant en praderies, a mida que anavem pujant, per acabar veient una magnifica vista aeria de la vall. Despres, hem baixat avall, tot vorejant el llac, i el riu, fins al cotxe. Entretinguda, al costat de Briançon, i on regna una tranquilitat impressionant. Per cert, hem descobert una altra fortalesa, i van sis, rodejant Briançon.
A la tarda hem fet lectura, mig encogits pel fred i buscant el sol, i al final, simplement amagant-nos del vent. Hem sopat una "Marsupizza", feta amb foc de llenya, a un d'aquests pizzeros portatils que son la salvació de mig frança. I al vespre, mes partides de Rummy, la Dolo no pot amb mi, ara ja ni amb el Rummy!jejejee


Dilluns 27.
Avui hem pujat al Col de Granon, per fer una volta circular i veure el llac de L'Oulé, per despres desfer el camí, amb una petita variant i fins al cotxe. Volta entretinguda sobretot per veure com era una vall on l'exercit ha fet de les seves, una carena de muntanya amb muret de punta a punta, tot de punts d'ametrellamenta, etc.......torres de vigies, i un fotimer de barraques militars just coronant el coll. Tot plegat, curiós i diferent. 

El llac Oulé arran d'aigua, amb la nova càmara submergible ...

Ah i pel camí, hem recollit un autoestopista anglès, amb un motxillot que riu-t'en tu dels que fan el Everest, que feia Parapente i el tiu, molt llest ell, havia pujat amb cotxe fins cuasi arribar al coll, s'havia tirat amb el parapente avall, i tornava a pujar a peu i carregat, tot ensenyant el ditet, viam si alguna ànima caritativa li estalviava uns 5km de pujada forta amb el motxillot a l'esquena. L'hem deixat, i s'ha tornat a tirar.............!!!

Despres, que ja era migdia i amb un sol que començava a ajusticiar-ho tot, hem pujat el llac de Pontet però  enlloc de la mitja hora que deia el llibret de rutes, ha sigut força mes, perque no hem deixat el cotxe on deia la ruta, sino força abans........total, estomac vuit i a ple sol, a quarts de dues,  amunt...............hem dinat al arribar a dalt, hem baixat, hem vist una altra marmota, i hem anat a veure el Glaciar de la Meije amb el telecabina, que nomes ens han clavat 44€. 

Sorpresa a l'arribar a dalt,a 3200m, i en un indret tant delicat com un glaciar, trobem que aquests francesos hi han fet unes pistes d'esquí............. perplexitat,sort del paisatge que tot ho fa petit, i a disfrutar, extasiats, petits i impressionats! Descens amb el telecabina, mitja hora i transbord, i au, cap al camping, que acabem d'arribar, i ja s'ens fa fosc..........demà, últim dia? En principi sí.


Dimarts 28.
Ens llevem més o menys d'hora, un xic entumits per la fresca matinera amb temperatures baixes que va deixar la pluja l'altre dia ... i apa, som-hi, ritual dels últims dies: preparació d'entrepans, pomes, barretes cereals, ametlles i, sobretot, aigua! L'objectiu últim de les nostres vacances serà fer la ruta a Le Chau que vam veure al fantàstic llibre que vam comprar "Dans le Grand Briançonnais. Des balades pour petits et grands". Genial! L'escollida, doncs, és la descoberta de la "Cabane dels Douaniers", ruta circular que travessa unes pastures totalment ermes, el petit llac negre, part de la ruta geològica de Chenaillet i el llac Des Sallaires.

L'excursió amb poc més 420m de desnivell molt al principi (fins al Lac Noir a 2226m) i encara no tres horetes amb esmorzar inclòs ens ha permès tornar a dinar al càmping, on ens hem preparat una bona amanida i uns pits de pollastre. Necessitàvem energia per la tarda!!!!

Finalment hem descobert on és el Luge de Puy Saint Vincent, una mena de La Molina a la francesa, on els turistes (ja diguin d'hivern com d'estiu) estan amontegats en quatre apartaments lletjos de collons però aprofitant al màxim l'espai disposat. Hi ha de tot, és una mena de mini ciutat, fins i tot cinema! 


El traçat del Luge era seguin el recorregut de gairebé 750 metres de llarg, amb un desnivell d'uns 120m, muntats en una mena de trineu amb rodes i una palanca que et permetia frenar si consideraves que el trasto en qüestió s'embalava massa per dins la mena de tub pel qual baixaves a tot drap ... acollonant! hahaha Que bo! 
No cal dir-ne res més, una imatge val més que mil paraules ... ens ho hem passat bé?

Dimecres 29.
Després d'una estona de plegar tot el nostre campament i col·locar-ho al cotxe, una dutxa i ens acomiadat de les nostres vacances a la zona de Briançon. Ens queda molt per fer! Quin paisatge!

Com que no tenim cap pressa, i l'autopista per la Provença ens fa molta mandra ( i és cara!), ens hem aventurat a travessar la France per una zona que desconeixem, encarant-nos de nou a Gap, seguint direcció Orange per nacionals i enfilant-nos a l'autopista que ens travessarà fins la Jonquera i per Olot cap a Taradell town. Tot plegat, poc més de sis-cents quilòmetres i 8 hores de viatge xino-xano. 
El millor de tot d'arribar a casa és que ens hi esperava en Muffin, el nostre petit mixinu que porta hores demanant-nos, i exigint-nos mimus!!!!

Tornarem!!!

Alps. França. Vacances...

Dissabte 18.
El nostre viatge de les vacances d'agost el comencem de matinada, anem d'hora per evitar la calorada d'aquests últims dies i també el trànsit per travessar França. Aquesta vegada l'objectiu és doble, més aviat triple: veure des d'alguna cuneta el Ral·li de Gap, aprofitar l'avinentesa per fer una estona de companyia a la Mercè Benz, i passar-nos uns quants dies passejant pels colls de muntanya i fent excursions per les valls properes a Briançon.

El mateix dissabte, sobre les onze del matí, després de sis hores exactes de viatge i més de 500 quilòmetres, entràvem al parc tancat del Ral·li a Tallard -a només 15 minuts al sud de Gap-. Amb la informació i la placa oficial a les mans, ens vam abeurar una mica i vam decidir anar a buscar una ombreta en algun dels revolts dins del primer tram. Anàvem d'hora, sí, però és que feia tanta i tanta calor que passàvem de voltar per segons on. 

Així doncs, veient que si vols veure una majoria de cotxes, s'ha d'anar al primer tram, ens hi vam apropar.........tram ràpid amb asfalt molt abrasiu, vaja, que es podia anar mooolt ràpid. Vam triar una de les primeres corves del tram, a un kilometre i poc de la sortida, en una S després d'una pujada que acabava en un rasant i la S, estreta amb el pont al mig.........i l'organització molt bé, amb un zel increible a que estiguessis tant lluny del tram com fós possible ( i com collons veus els cotxes doncs? ), i apa........sota un sol de justicia i mig amagat en una cuneta plena d'esbarzers, vaig considerar la zona bona per fer-hi fotos, ja que es veia el rasant, l'apurada de frenada, la corva a esquerres estreta amb el pont, la mitja recta i la corva a dretes llarga, on hi havia el remer i la Dolo darrera. La veritat, entre la calor infernal i que la zona no prometia tant com m'esperava, vam acabar bastant decebuts..........dels 150 inscrits, mes de 10 es van quedar al primer tram, un d'ells, a pocs metres d'on erem naltres! La resta, molta participació, si, però molt anar a passar, no jugar-se-la i anar fent.........els que portaven cotxes gruixuts, aprofitaven la potencia i no arriscaven gens a les corves, mentre que, uns pocs de les categories petites, si anaven per feina, treient tot el suc a les seves humils montures. Tot i així, primera impressió, decebedora. Cosa apart, val a dir que el rallye amb els trams curtissims i els recorreguts ràpidissims que tenia, semblava quasibé un rallysprint!

Després de veure tots els cotxes, vam acabar de fer el tram, i vam tornar cap a Gap, on ens esperava la Mercè, vam sopar gaudint de la seva companyia i cap a clapar que tots teniem que llevar-nos aviat!


Diumenge 19.
Ens vam llevar un xic justos, però vam tenir temps de pujar (dic pujar perquè tela marinera el desnivell) pel mig dels camps a un dels últims revolts amb paella a la vista del segon tram matiner. 

Era una baixada amb molta visibilitat del tram, rápida i amb un parell de paelles......naltres ens vam posar al final d'una recta on hi havia un angle que llavors enllaçava amb la recta que duia a la paella més espectacular. Com que la paella era plena a petar, i lloc per fer fotos tampoc n'hi havia, doncs aquell emplaçament ens va semblar correcte, igual que a tots els que fan videos de rallyes!
Resultat d'això, si, realment la majoria de participants van parats! A la paella espectacular, quatre que fessin una mica de "glissade" i la resta, la feien bastant cuadrada........i els ultims a cops de fre de mà.......en fi, a quarts d'onze ja estavem i tornavem cap al pis, que ja començava a apretar molt fort la calor.

Encara no havien tocat les onze que ja tornavem a ser dins del pis, intentant no assolellar-nos més! Quina calda! Vam esperar l'anfitriona al seu piset, i després ens vam liar a xerrar i xerrar pels descosits, i el més important de tot: guanyar-la al rummy! hehehe


Dilluns 20. 
El matí el vam aprofitar per fer una sortideta suau fins a una vall frescota i visitar les Sources de Gillardes a la zona de Dévoluy. Genial. Per arrodonir-ho vam desfer el camí pel primer coll de les nostres vacances, Col du Noyer. Un de tants, segur. 

Després d'una dutxa reconfortant i un dinar improvitzat, ens vam acomiadar de la Mercè i vam enfilar direcció al nostre tercer objectiu: Briançon!
El càmping "Iscle de Prelles" és de fàcil accés, a poc més de 2 minuts de Briançon, és tranquil·let i senzill. De moment, de conya! Muntar la nova tenda ens comporta una hora de feina -i discusions hehehe- i vam córrer tant com vam poder perquè s'apropava tempesta. Bé, molt soroll i poques nous. Un ruixadet de res.

Dimarts 21.
Estem descansats, hem dormit d'aquella manera però, el millor de tot, és que hem estat fresquets! El sac de dormir és un molt bon complement a la nit. Ja sabem que matinem sempre quan estem de càmping, c'est la vie! Així que, entre una cosa i l'altra, a les 9 del matí estem aparcats a dalt al centre històric de Briançon, un conjunt de fortificacions repartides en diferents penyes, unes gran roques que deurien impedir enfilar-se l'enemic, sobretot els italians, frontera la qual està aquí a tocar.
Ens hi hem passejat una  bona estona i ens ha cridat l'atenció un parell d'homes carregats amb la motxilla i que buscaven alguna cosa. Nosaltres ja hem atracat el punt d'informació; potser el buscaven?
El cas és que a la tarda, han aparegut a la parcel·la del nostre costat. Segur que fan algun dels grans senders GR que travessen per aquestes muntanyes. Quina fe !

Després de dinar, hem decidit anar a inspeccionar alguna de les valls properes. És que n'hi ha per tot arreu! I la majoria no tenen sortida. Total que ens hem endinsat, des de la carretera nacional que segueix el curs de la Durance (el riu que alimenta aquesta zona) a Prelles mateix, i fins a la Pré de Madame Carle. Una carretera en ziga-zaga i cada cop més dreta i més estreta i creuant-nos amb més d'un vehicle gran. Quan arribes ... una imatge genial del que havia sigut un gran glaciar i que cada vegada és més xic. Hem voltat per allà, hem arreplegat informació, i bé, intentarem pujar-hi, no sembla molt dura l'ascensió.
De retorn ens hem aturat al poble de Vallouise on hi havia una petita fira de productes regionals i ens hem firat un parell de "tortons" i una llangonissa de cabra! Quina olor! També hem arreplegat més informació -és un vici!-.
Al vespre hem connectat a internet una mica, mirar correu i aquestes coses, i hem decidit quina excursió fer l'endemà. Una altra vall més al nord serà l'escollida. Apa som-hi!

Dimecres 22.
Ens llevem d'hora un cop més, esmorzem, preparem uns entrepans i complements per l'excursió i sobretot, aigua! Arribem abans de dos quarts de nou a Névache, a la Vallée de la Clarée. Al parking d'aquesta petita població descobrim que hi marxen i hi arriben les famoses "navetes", és a dir, que tanquen la vall a l'estiu. Quina canya! 

Bé, la nostra excursió, "Les cascades de Foncouverte" surt d'aquí mateix, així que no tenim problema. En principi anem fixats que és circular (ehem!). El sender que va pujant per veure les diferents cascades és xulu i anem trobant tot això pel camí. Quin silenci! Només se sent l'aigua, la veritat és que no hi ha gaire gent no per aquí. Un cop més, els francesos ens decepcionen, van tard a fer les coses!!! Potser només quan estan de vacances....( en Sam i una parella de jubilats francesos veuen una marmota, però la Dolo ja no hi és a temps! ).

El cas és que arribem a un punt on sembla haver-se acabat el sender, perque arribem allà on tothom comença les excursions, és a dir, on et deixen les Navettes. Recapacitem: no era circular? Ens posem a mirar mapes de la zona que hi ha als panells informatius, i si, el sentier de les cascades, no segueix.........decidim, que fem? o desfem el camí o busquem alternatives....... Perque de moment  només portem una hora i mitja. Mira, allà hi ha més informació. Busquem què hi ha? Bé. Veiem la pujada al Llac de Laramon a només 1h30'. Ens la juguem? Va, som-hi. Si després ho desfem tot, ja sortirà una bona excursió.
Redéu com puja això! I el sol ja comença a apretar. Ens fonem! I ens fa falta omplir el pap una mica, així que li fotem caixalada a la poma just a l'ombreta del refugi de Ricou. I del refugi al llac de Laramon, 45 minuts més de pujada ininterrompuda. Tot i així, la visita al llac val la pena, quina pau, quin paisatge! Aprofitem i dinem que son les 12.

Als panells de baix el parquing hem vist que hi ha un sender que va per dalt de la vall, no gaire més ensota que el llac, que es a 2200 i picu de metres d'alçada, que va seguint la vall, desde dalt, per acabar baixant en algun lloc abans d'arribar a Nevache on tenim el corolita. La Dolo no ho té clar, i si ens perdem? Però jo si, i davant del meu convenciment, acaba cedint, tot i que no ho té clar...........au, anem.......el sender, totalment aeri, i sense ombres, ens toca fer-lo desde quarts d'una del migdia, fins a les 3 de la tarda........l'insolació és brutal, però per sort corre el aire i per tant, anem baixant, per un sender que sembla no acabar-se, però que ens permet veure el que hem fet al matí, en vista aeria, i així ens adonem, que poc a poc, anem baixant i apropant-nos cada cop mes al principi de l'excursió. Pel camí trobem excursionistes molt preparats, altres no tant, tots sortint a l'hora del sol.....estan sonats aquests estrangers! Trobem una família amb un burret, que el fan servir per portar les tendes d'acampar i estris......etc......i arribem a la baixada........tortuosa i quan les cames ja no donaven gaire de si, s'ens va fer llarga, molt llarga, perquè a més tot i portar 3 litres d'aigua entre els dos, ja l'haviem exaurida.

Al final, arribem a la carretera............sorpresa, Nevache ens queda a uns 3km de carretera.........fem carretera o desfem el sender de les cascades? desfem el sender de les cascades, tot passant pel riu a refrescar-nos!

Arribem a Nevache amb una insolació i una sed impressionant, i anem de pet a comprar unes llaunes de Cocacola fresques, que ens bebem com si res, mentre omplim les dues ampolles d'aigua a la font, i ens en bebem una tot arribant al cotxe, i una altra arribant al camping. Acabem l'excursió adolorits, cansats, vermellets i trinxats sobretot de l'insolació, però contents del recorregut i de l'experiencia! Ara som al camping bebent molta aigua, posant-nos crema aftersun d'aquesta, per fer baixar una mica de vermellor, i posant fisiocrem a les articulacions, viam si ens recuperem.( Al vespre, unes partides de Uno, guanyo per majoria aclaparadora..........la Dolo no......jejeje )

Dijous 23.
El dia del meu cumple........ens hem llevat tard, a les vuit! hem esmorzat tranquil·lament, hem agafat el cotxe i cap a fer el Coll de l'Izoard, on hem trobat una cursa ciclista.....hem anat fent tot el port, esquivant ciclistes, patinadors d'esqui de fons  amb rodetes, motos, etc......Hem fet el coll, i hem esperat la cursa ciclista,per veure els primers participants........una noia! i darrere, els Kenian Riders.........si,si, eren com el betum! i darrera, una cua inacabable i diseminada de ciclistes..........quan n'hem tingut prou de veure ciclistes, Izoard avall, direcció Guillestre, i acabat el port, baixant pels pobles de Brunissart i la Chalp, baixant a 80km/h en unes rectes amb una pendent important, els ciclistes de la cursa ens adelantaven! Acollonant! 
Hem vist la fortalesa de Mont Dauphin, per després anar al super, comprar tonyina, salade de tonyina i patates fregides, una mica de fromage per al desert, i au! cap al Col de Vars, a fer curvetes, que com que el temps estava així rarot, en plan, ploc o no ploc.........ai que ploc i mullu..............doncs amb el cotxe a la decouverte!
Arribem a dalt de tot del Coll de Vars, i veient que si baixavem per l'altre costat, la volta per tornar al camping, era una llangonissa de cal ample, hem reculat..........tornem cap a Guillestre, però la Dolo, mapa en mà, decideix cambiar la ruta per tornar al camping........ara anirem pel marge esquerre de la Durance.......i au, amunt! cap a Champcella, Le Chambon, i cap a Freissinieres i cap a Dormillouse. 
Enfilem una carretera estreta d'un sol carril, vamus, camí enquitranat, on la tensió de trobar-te un cotxe de cara, era constant............hem arribat al aparcament de les Cascades, hem vist les excursions, hem vist que el poble de Dormillouse, nomes era a 45 minuts del aparcament caminant, donat que les nostres cames avui volien un descans, hem assimilat la informació, i ja tornarem que el lloc promet i sembla força espectacular. 
Tornem al camping i avui, tarda de lectura i descans.........Això si, hem sopat pasta, és a dir, que demà, tornarem a fer anar les rebook a tot drap!

[les fotos ja les posarem en un àlbum, ara només és un tastet]

Formentera a dues rodes!

Des que tinc memòria no recordo haver preparat mai un viatge amb tant poc temps i a poc més de deu dies vista. Però la vida dóna voltes i et presenta les coses tal com ragen. I com que em feia falta fer aquest parèntesi, ens hi vam llençar. Et voilà! Formentera a dues rodes! De diumenge  a divendres. Què farem tants dies en un lloc tant petit ?! A veure ...

Un bitllet matiner -més o menys econòmic- amb Ryanair des de Girona i amb destí a l’Eivissa hippy que tots hem vist en fotos i reportatges però que encara desconeixem. Un bus ens apropà al port eivissenc des d’on, un ràpid ferri, ens abandonaria a la blanca i petita Formentera amb menys de 25 minuts.

Arribem el diumenge cap al migdia i el primer que fem és calmar-nos la sed amb un parell de refrescos ben fresquets. Arrepleguem un bon mapa de l’illa al punt d’informació. Això sembla tenir molt bona pinta, Sam ! Al mateix port de Sa Savina recollim una d’entre centenars de motos de tots colors, marques i cilindrades que seria el nostre vehicle els propers dies. Demano al xicot que ens atén que em faci un favor, si us plau: canviem el casc, odio el color rosa!!! Ja havia vist i llegit que aquest mitjà de transport tant minimalista es podia convertir en un malson quan a circulació però encara no me n’havia adonat del volum. Ni del col·lectiu: joves, italians, de dos en dos i amb una 49 !!!! Estan bojos !!!

Ara ve quan ens separem. En Sam s’equipa per pujar a la moto -una Scarabeo 125cc- i jo travesso el carrer per pillar un bus de la línia regular que travessa l’illa de les sargantanes -poc més de 20 quilòmetres d’est a oest- que em deixaria al bell mig de l’illa i davant la mateixa porta de l’Hostal on “viuríem” aquesta aventura, l’Hostal Illes Pitïuses al petit nucli de Sant Ferran de Ses Roques.

Fet i fotut, ens tocaven 2/4 de dues i, a aquestes hores, el lleuger esmorzar de les 7 del matí ja no tenia ni cap ni peus dins del nostre estómac, així que decidim creuar la carretera principal i perdre’ns pels carrers del poble, empedrats, amb cases de construcció petita, d'una sola planta la majoria i de color blanc. Ens han indicat d’un petit restaurant amb terrassa al carrer major del poble, el Macondo. 

Quina troballa!!! Una amanida compartida i un completíssim plat de pasta (sí, sí, és pasta, no són cuques eh!) que endrapem amb devoció. Segur que tornem. Ara, amb la panxa plena, tot es veu diferent. Però estem rebentats, i fa molta calor. Decidim descansar una estona a l’habitació i després iniciarem l’exploració illenca. Apa som-hi!

Les primeres passes a l’illa les dirigim a buscar informació sobre les rutes amb caiac, per passejar-nos-hi l’endemà mateix. Seguim les indicacions del mapa i el que ens cau més a prop és la zona turística d’Es Pujols. Demanem horaris, possibles rutes i preus. Mirem el temps. I després anem al costat mateix del port de Sa Savina, i tot seguit a Cala Saona.

Enlluernats per la blavor de l’aigua, per la blancor de la sorra, per la morenor d’alguns turistes, per l’elegància d’alguns petits vaixells ancorats a la cala, i per la claror solar que ens ve de cara, no sabem veure el lloc on tenen els caiacs, no n’hi ha! Vaja! Bé, ja en tindrem prou amb els dos que hem vist. Saps què? Ja que hi som, ens capbussem! Quina canya! La calor ja no ataca tant fort, i una suau brisa ens acompanya, així que ens passa ràpidament més d’una hora i mitja. El sol va baixant, són més de les vuit i restem estirats damunt la tovallola. Entre els veïns, i observats per un grup de quatre adolescents assaborint un gelat, descobrim una parella lleugers de roba, molt lleugers hehehe com diria el petit trapella Chin-Chan, “culet-culet! trompa-trompa!”. De fet, no seran pas els últims que veurem. Deu ser típic torrar-se al sol al natural...

Reculant cap a la nostra moto, i per damunt d’una passarel·la de fusta, observem els primers exemplars de sargantanes de colors molt vius i espatarrades al sol. Amb el casc ja posats, detectem un sol rogent que es va amagant i decidim arribar-nos a una de les puntes, el cap de Bavaria, governat per un vell far, on s'acaba la carretera! La posta de sol promet. Passen els minuts i pinten bastos, no veurem el sol tocar mar, una capa emboirada ens ho impedeix. Ens arrisquem a arribar-nos al Port de Sa Savina abans no acabi de baixar. Malgrat tot, ens hi arribem. Per uns moments, el dit índex de la mà dreta d’en Sam passa a formar part de la nostra Cannon, són una sola cosa, estan compenetrats. Clic! Clic! Clic! Clic!  Lluuuuuuuuíiiiiisssssss!!!

L'espectacle ens ha obert la gana i ataquem uns plats combinats allà mateix, sota les voltes, envoltats de iots i barques de diferents tamanys, mides i colors, amb noms poc originals: Maria Teresa, Laia II, Mar i sol, Carmen, Elsa IV ....

El dilluns, ben descansats, ens llevem puntuals per tenir temps d'esmorzar a l'hostal mateix (inclòs amb el preu d'oferta que vaig trobar a www.booking.com), arrepleguem una mica de fruita, barretes, uns entrepans i aigua que vam adquirir al súper ahir al vespre; ens equipem amb els banyadors, les tovalloles, la crema solar!, les gorres, ulleres i les sabates amb sola de goma, i ens disposem a gaudir d'una bona sortida amb caiac. 

Sis hores per endavant per descobrir l'illa des de l'aigua, des del mar. És tant diferent el paisatge! I el vius tant! Et sents tant petit, tant poca cosa, damunt d'aquell tros de plàstic que sura a la sort de les onades... Descobreixes unes vistes apostoflants! Puges i baixes del caiac com aquell qui desembarca a conquerir cadascuna de les cales que trobes enmig de la ruta. I et refresques en alguna raconada digne d'admiració, fins i tot fas el beneit tirant-te de les roques a l'aigua a certa alçada hehehe. Impressionant! En total, el recorregut, era des de la Cala d'Es Pujols, passant per punta Prima i fins a la Cala d'en Baster.

Una banyadeta per desentumir-nos un xic a la platja des Pujols. Una dutxa refrescant i una untada de crema reparadora. Com nous! Gaudim una mica la terrasseta que tenim a l'habitació i que dóna just damunt del bar-restaurant de què disposa el mateix hostal. Està guai! I descansats, ens ve de gust anar a repassar per terra part de la ruta que hem fet per mar. I traiem el cap a la Cala d'en Baster. Quina canya! No seran els únics "embarcaderos" que veurem, n'hi ha per tot arreu, alguns més sencers que d'altres.

I ara sí, ja podem anar a veure la posta de sol. Hi arribem a temps, però, renoi! Un altre intent fallit! Conye! Doncs res, anirem a sopar. Aquesta vegada ens quedem a Sant Francesc, el que representa la capital de l'illa. La zona peatonal i cèntrica és xula, plena de comerços i restaurants. Ens aturem davant la mateixa església i endrapem un pa amb tomàquet i unes truites.

El dimarts prometia! Objectiu: caminadeta per la zona d'El Pilar de la Mola i el seu far, a la punta est de l'illa. Una llarga recta ens separava del que era l'altiplà més alt de l'illa, a poc més de 182 metres hahaha. Les vistes són bones, en aquesta banda no hi ha platges, tot és penya-segat i roca. En alguna guia vaig descobrir que hi havia una ruta marcada i ens va venir de gust intentar-la, malgrat la calor que feia. De nou protegits, untats, amb les gorres, les ulleres, i aigua -sobretot aigua!-, doncs ja hi érem. Vam anar seguint la ruta número 12 de "La Mola": poc més de 2 hores i mitja i un paisatge ben curiós.

No tenim excusa, ni ens falten motius gràcies a Déu, però ja teníem la gana oberta. Així que després "d'arretretar" de mil maneres i llums diferents el far i els seus voltants, i de firar-nos unes tovalloles i uns imans típics de la zona, vam recular els dos quilòmetres i mig que separen el poblet d'El Pilar i el far de la Mola. A la carretera mateix, passant desapercebut, vam asseure'ns en un restaurant que ens va cridar l'atenció amb el típic cartell de "menú a 10€". I avui, tocava fideuà! Perfecte, som-hi! Sense paraules, el recomanaria amb els ulls tancats, Can Blaiet -també tenen allotjament-.

Per pair el dinar, ens vam aturar al mirador de "sa pujada" -és fàcil de trobar, només hi ha aquesta pujada hehehe-, i on a banda i banda de la carretera principal l'illa deu tenir la seva part més estreta. A una banda la zona, un xic més pijeta, de "Es Caló", i a l'altra, la platja de Migjorn, Es Caló des mort i Es Ram. Un cop més sobren les paraules. En algunes de les cales hi arribes per unes carreterotes/caminots !!!! Paisatgísticament és curiosa, aquesta illa, trams emmarcats entre parets de pedra seca, parcel·les amb plantes liloses, i vinyes incloses.

Al capvespre, ens auto regalem una pizza i unes bones postres. I després, tempesta que refresca l'ambient! Quina ventada!

Just per això, al mar no tot són flors i violes eh! l'endemà dimecres vam tornar a provar de nou sortir amb caiac, ens agrada molt, amb una altra empresa, i en una altra zona. Ens les vam veure negres per sortir a mar obert. Ho vam intentar, des de l'Estany d'Es Peix. Bufava el vent i ens van recomanar que anéssim cap al nord, on la zona de Ses Illetes tenen el monopoli de les platges turístiques. En Sam anava al caiac capdavanter i jo observava com cada onada el feia desequilibrar. Perquè? 

Doncs per què eren uns caiacs tancats, dels que vas encarcarat i tapat amb faldilles (com les que vam posar-nos a Nova Zelanda, hehehe). Redéu quin patir! Jo vaig acarar les primeres onades amb bona intenció, amb cura, i tant de dret com vaig poder, però aquella mar es rebotava contra nosaltres. Així no hi havia manera de sortir-ne! No, Sam, jo no m'atreveixo! Ens tombarà.... Quan me'n vaig donar compte, el caiac d'en Sam tant aviat va ser dret com de cap per avall, i ell agenollat al meu costat -per sort no hi havia gaire més de mig metre d'aigua encara!-. Collons! Comencem bé! Estàs bé? Sí, sí. Bé, desistim, voltarem per l'estany aquest ... ei! Compte! El pot amb les nostres pertinences, nen! Buf! Per poc!

Doncs això, que al final, vam passejar un parell d'hores per l'estany i ja ens les vam tenir estona amb els caiacs per dominar-los, són impossibles! hehehe  Un repte més.

Al migdia descobrim el menú de l'hostal i ens hi quedem. Tenen wifi gratis, però vam a trompicons. La tarda la vam passar descansant i jugant-nos el sopar amb les cartes de l'UNNO, un dels nostres petits vicis de les vacances. Vaig acabar pagant jo! i en Sam rostint-se una cama per culpa de les ullades de sol que s'esquitllaven per sota el gran i agraït parasol. De voltes en vam donar un munt amb la moto amunt i avall, vam anar a veure la part de les salines, i de quilòmetres n'hem fet més que mai amb el poc espai físic que teníem a l'illa, hehe, no ens estem mai quiets. Nosaltres sempre acabem fent turisme actiu! 

A la tarda, ens havien recomanat un mercat a El Pilar, així que tornem a pujar allà dalt, quan la calor ja ha baixat una mica, i donem un tomb una bona estona. Hi ha ambient, música en directe i tot. És xulu. Ens adonem que si ens afanyem, potser encara som a temps a fer quatre fotos al far amb una llum diferent, de tarda, i que podem creuar l'illa per veure pondre's el sol a l'altre far. Ens la juguem. Però no arribem. Ens aturem a l'estany i fruïm de la llum d'un altre dia com cau...

Dijous. Últim dia a l'illa. Hem fet tractes amb la gent de l'hostal i ens deixen aprofitar tot el matí de platgeta, ens podem dutxar a l'habitació encara, i al migdia ens guardaran les maletes fins que marxem. Que bé! Doncs apa, les fantàstiques cales a banda i banda de la zona de la platja de Llevant, amb iots i catamarans amarrats, i després a Ses Illetes ens esperen. I tot per tant sols 3€. Sí, s'ha de pagar per vehicle, no pas per persona eh, i amb la moto és així d'econòmic. Però vist el panorama, encara que em fessin pagar 10€ hi hauria anat. S'hi ha d'anar! Quina aigua! Quines cales! Quina sorra! Quins pectorals... aix! hehehe

Dutxats, tips i descansats, desfem el camí d'arribada. Carrego les maletes al bus fins al port, en Sam torna la moto al seus amos, pugem al ferri i deixem enrere una illa gairebé paradisíaca. M'ha agradat moltíssim! Formentera power! Ara entenc que els eivissencs i els turistes s'arribin a la petita de les Illes Pitiüses per passar-hi un dia, val la pena! I amb només 20€ t'hi plantes! Pura vida!

L'última nit la passem a Eivissa -és molt xula la imatge de la part antiga i murallada des del mar- per poder agafar l'avió ben d'hora l'endemà, a la zona de Ses Figueretes que ja coneixem però en temporada baixa. Al febrer, quan hi vam anar amb la colla de Ripoll, no hi havia aquest ambient. Ni aquest estres. Quina diferència amb Formentera! 

Al final, un pressupost de gairebé 1.400€  ... uns 240 km per l’emblemàtica Formentera ... 15€ de benzina .... i poc més de 1150 fotos !!! Sempre batent rècords! Un CD de Yemanja "Ibiza Beach Restaurant - Cala Jondal" -com a record d'ambient de les nits eivissenques-, i un recomanat "Beach Land Made in Ibiza" del DJ Pipi  ... I que "nos quiten lo bailao"!

[ àlbum de fotos ]