D'Aleria, Costa Est, cap al bell mig de l'illa, Corte.

Llevar-se d'hora. Pagar l'hotel (sí, paguem). Atracar una boulangerie (previsió d'esmorzar i dinar). I mirar bé la ruta del dia. Són coses que s'han convertit en obligatòries abans de res.

El dia sembla acompanyar. Hem sortit d'Aleria, una plana a tocar del mar rodejada de vinyes, en direcció nord.

Aviat ens hem enfilat de nou per poblets petits, molt petits, visibles tots entre ells, i poc habitats, del nord de la Castagniccia, on després de passar San Giovanni di Moriani (tots els pobles estan retolats en els dos idiomes, i el francès sol estar tatxat), i no trobar l'inici del sender que ens havia de portar  a una cascada, vès per on que n'hem trobat una altra a peu de carretera, la Cascade de l'Ucelluline. Per arribar-hi, hem fet una carretera que semblava talment un tram de rallye i, de fet, diria que ja n'hem fet uns quants!

Després de pobles i revolts, hem baixat a la nacional i hem enfilat direcció el centre de l'illa. Pel camí ens hem perdut per la Vall d'Asco, una carretera que mort al cim d'una estació d'esquí, on no hem pas arribat, però que de segur que està tot "mort", no hi ha neu aquí baix, però sí allà dalt. Mireu! El cim corsa més alt, el Monte Cinto, 2.706m

Hem desfet tota aquesta vall i continuant la nacional hem arribat a Corte, el nostre destí d'avui. Per fer un mos (uns entrepans) hem anat a aparcar-nos al bell mig de la ciutadella de Corte. Amb l'estòmag ple ens hem passejat pel centre del casc antic, amb tot de carrerons de llambordes que pugen i baixen...

I a les tres hem decidit, abans no baixés el sol, a buscar l'hotel i escapar-nos fins a la Vall de Restonica. 

Casumolla! Coi de carreterotes! Quan ja et penses que ho has vist tot, et voilà! Et sorprenen amb això: se'ns ha acabat la carretera mestressa! Hem hagut de continuar un tros a peu per la glaçada carretera, trepitjant neu, però tampoc hem pogut arribar on comença l'excursió al llac de Mélo, a més de 2.300 metres. Res, una altra cosa pendent! 

A l'estiu, aquesta illa deu donar molt de sí! Ara estem disfrutant del paisatge i perquè no hi ha gent, tal com ens agrada a nosaltres, però amb una mica més de vida en alguns llocs encara seria millor. Hem tornat a patir per sopar aquest vespre, sort que finalment hem trobat un altre camió pizza. Serà la nostra salvació cada nit?!

  
Per sort, avui si hi havien botigues obertes, i ens ha costat tres dies i mitja illa, trobar una tenda de records oberta, perque pizzeries i tendes de records i produits de la Corse, si n'hi ha moltes, moltissimes, una toca l'altre, ara bé, obertes, ja us dic jo que no, tot i que ells, quan acaba la temporada, no es molesten ni a recollir, tanquen, deixant el cartell d'Ouvert i apa, fins la temporada següent!


Crec que fa una estona hem vist resumit el secret de Còrsega...