D'illa a illa i tiro perquè em toca i Parc Nacional Abel Tasman

 

Dia 28.

Un altre dia havent de matinar, i de valent. Tocades les 7 del matí estàvem fent cua per pujar a l'InterIslander que ens travessaria l'Estret de Cook que separa el país en dues illes. Si la sortida del port de la capital novazelandesa semblava la de la sèrie de televisió "Vacaciones en el mar", en direcció a mar obert (ben poca estona hi estàs rodejat tant sols d'aigua); l'arribada a l'illa sud era de pel·lícula de pirates, un raconet petit al que s'hi arriba després de buscar el camí perfecte entre muntanyes que van apareixent per tot arreu durant gairebé una hora, racons i racons amb platges individuals i cases a primera línia de mar ... apostoflant!

vacaciones en el mar .... laralalaralaala.....

Aquest mastodonte, en poc més de 3 hores, ens han travessat des de Wellington fins a Picton, des d'on just posar-hi els peus ja n'hem sortit per la Queen Charlote Driver, una carretera pleeeeeeeeeeeeeena de revolts que s'enfiiiiiiiiiiiilaaaaaaaaaa per sobre dels fiords i des d'on hi ha esplèndides vistes dels Queen Charlote Sound, Keneperu Sound, etc ( tipus carretera de Sant Feliu a Tossa, però encara més revirada i amb més pujades i més corves encara més tancades! ). 

Ole ole! un "tros de recta" !

 

 

Si mireu al fons ....veureu una altra muntanya nevada !

Després hem anat travessant pobles com Havelock -d'on són típics uns musclus de color verd-, Nelson, que semblava que tornessis a la civilització, com a gran ciutat, amb autovia i tot, i amb autovia hem anat i carretera ample i recte fins a Motueka, que és on estem avui. Per variar, hem atracat l'i-site, on vist el nostre pobre anglès, el xicot que ens atenia ens ha acabat escribint en un traductor del google, el que volíem saber, és a dir, quan i com podem fer kaiak demà.

Després de donar voltes buscant el càmping, hem trobat un New World, un súper on tenen un personatge per omplir-te la bossa de la compra, que el caixer va massa estressat per aquesta feina!, hem comprat i cap al càmping, després de fer una mica més de turisme pel poble! Aquesta zona on som, el Parc Nacional Abel Tasman, o bé el fas a peu, o bé per mar, amb caiac o bé amb els famosos taxi water que no crec que fem servir. Ens passejarem una estona pel mar com ens agrada a nosaltres, amb tranquil·litat i al nostre aire. Ens hi podriem quedar ben bé tres o quatre dies per aquí, però demà haurem de desfer bona part del camí que hem fet avui per continuar direcció sud.

De totes maneres, i encara que les imatges dels Sounds son captivadores, dels pobles arranadets d'aigua i ben endreçadets, etc.....a naltres ens ha cridat l'atenció una altra cosa més important!

Les bústies!

Ja hem comentat abans, en altres entrades, que aquests kiwis son molt "tunerus", bé doncs, això també passa amb les bústies, i sobretot amb les bústies! Si a l'illa nord, de tant en tant en veies una de tunejada, aquí, a l'illa sud, són gairebé tant tunejades com sense tunejar. La majoria són de tipus americà, a peu de carretera, individualment o en grups de cinc o sis; n'hi ha de plàstic, de fusta, d'alumini, de metall, d'obra; de tots els colors i tonalitats; i amb totes les formes imaginables, d'ambulància, d'autocaravana, de furgo de correus, de camió, de niu d'ocell, de caseta, en forma de cara, de pallasso, amb floretes rollo flower power, i fins i tot, de peix!

Curiositats:
Abel Tasman, que té un Parc Nacional, un mar, i a més va posar-li el nom a aquest país ... era holandès.


A gairebé tots els càmpings on ens hem parat, la majoria de la cadena Top10 i Kiwis, tenen com a segon esport nacional el jump - el primer és el rugbi-. És a dir, això ! de colors o en blanc i negre, però jump!

Jump, Sam ! Jump!

Movent fitxa ...