Tongariro Alpine Crossing, és a dir, vent,pujada, molta baixada i molts Steps!

Dia 25. 

La Tongariro Alpine Crossing és una ruta, que creua el parc nacional del Tongariro, passant entre mig de diversos volcans, amb unes vistes impressionants al llarg dels gairebé 20 km que té.

Naltres hem fet la ruta pel costat bo, tant pel nostre cor com pel nostre cervell, però dolent pels nostres genolls! Sí, vam sortir a 3/4 de 7 del matí del parking de Mangetopopo, a 1.150 metres, que és on ens va deixar la shuttle que ens va dur desde el càmping,

 
i després d'avisar-nos amb un "Stop! la ruta és xunga, si no tens bon estat físic, no segueixis!" (i fer-nos-ho repensar) vam anar seguint la ruta en direcció a Soda Springs, i després, ja començaven el festival de Steps, és dir, escales (qui vol anar al gimnàs podent fer mil milers d'escales gratis! ) i amunt !!! ........ 

i moltes més escales amunt, de bon pujar, però en el fons escales, arribavem al South Crater. Fins aquí era una passejadeta molt maca, però, clar, hi havia neu. Tant el Tongariro com el Ngauruhoe de 2.291 metres estaven molt nevats, i el South Crater a 1.660 metres, on ja trepitjàvem neu, ens va fer alentir el nostre bon ritme ( fins llavors, anavem dins l'horari de caminador mig neozelandés! ara, es veu que les pujades fortes no els fan pas afluixar, i les baixades hi van de carreres, ja que naltres vam trigar una mica més en la resta de trams on donaven quilòmetres i temps estimats! ); 

el vent no ajudava gens tampoc, però va ser la pujada fins a la plana abans del Red Crater la més dura. El sender perfectament delimitat que hi havia hagut fins al South Crater i les odiades, però ara trobades a faltar, escales i en un moment de molt vent glaçat i amb una pujada relliscosa i traicionera, ens va fer patir de valent.

Un cop dalt, vam anar planejant fins al Red Crater, crec que és crater meé acolorit i meé fantàstic que hem vist mai. L'esforç i el patiment començava a valer la pena!

Heu vist quin cel ? És el vent!

Red Crater

I d'allí, davant nostra teníem una vertiginosa baixada cap als Emerald Lakes, creuant després la planura del Central Crater, totalment nevat i amb un gruix important de neu, per pujar fins al Blue Lake, que era glaçat, per tant, de Blue res, ara és Ice Lake (jejeje), que ens tornin els cèntims! Ja li tenim el peu al coll a això! 

El descens prometia, un caminot tortuós tot passant per llengües de neu que envaien un recuperat camí senyalitzat però malmès per la neu i on -després de veure la bossa vermella de la Cursa de Muntanya de Vic que la Dolo portava penjada al coll i la camiseta groc fluorescent de l'Eco Mitja Marató de Vic ens va delatar-, ens van saludar uns catalans del Prat de Llobregat que feien una travessa de tres dies, quina enveja!

Ja seguint avall cap al refugi de Ketetahi, que té una vista fabulosa de tota la vall! i on començava una inacabable baixada pel camí, amb escales i camí plastificat, que en el moment on les nostres genolls anaven a dir prou, trobem un salvador banquet, 

i l'inici del frondós bosc que ens portaria, després de travessar varis rius, i acompanyar-ne d'altres, fins al final del trajecte, on vam arribar, bastant petats de cames, sobretot de genolls, però contentíssims i havent fet moltíssimes fotos.

Val molt la pena fer aquesta ruta, si fa bon temps.......ja que amb mal temps, potser força xungu. Naltres ho vam fer amb 6 hores i mitja, tot parant, fent moltes fotos i nar menjant i bebent poc i sovint .....ells et recomanen fer-ho entre 6 i 7 hores, és a dir, estem en els temps..........lo fotut es que després, no quadraven els temps parcials, amb els nostres ni de conya! És igual.........és fantastic i, tot i arribar molt cansats, ho tornariem a fer, i fins i tot altres rutes de la zona, que prometien ser molt interessants.

Es nota la felicitat a la cara? Des d'aquí fins aquí !!!!